dilluns, 12 de març de 2012

El Tao de la llenya

A les muntanyes del Catllaràs dues persones havien aconseguit la saviesa després de moltes i diverses contemplacions existencials.
Un dia es regaven l'ànima amb una posta de sol d'una esplendor que dóna la ment quieta. Una de les persones, inspirada per la màgia del moment, murmurava:


"Germana;
la perfecció d'aquest moment ens indica que han arribat els temps de canvi.
Hem trencat el gel per banyar-nos a l'aigua de gener i ens hem trobat la escalfor d'un incendi forestal.
Hem admirat el vol del trencalòs després d'haver-nos estimbat amb el nostre remat.
Hem maleït una tempesta per trencar a pedregada l'hort de les nostres suors i hem agraït la mateixa tempesta per la seva frescor.

Juntes hem recorregut un llarg camí: hem plorat juntes i separades, hem fet coses inconfessables i d'altres que s'han de saber.
Tota la saviesa que intuïm a la natura s'ha de fer visible. Crec que hem arribat a una comprensió que ens obliga a ensenyar la senda que ens ha desvelat la Gran Mare Natura."

"La gloriosa senda de la contemplació de la muntanya, vols dir, germana?", mussitava l'altre.

"Si, germana, és una senda molt poderosa!"

"Ho és."

Van quedar assegudes en silenci fins que el fred aconsellava major il·luminació espiritual o anar a arrimar-se al foc. Feia dies que les dues persones havien decidit estalviar-se certes il·luminacions espirituals.
Una d'elles encenia la estufa i l'altre escalfava la sopa de farigola. Ara parlava l'altre:

"Germana;
Ets molt atenta quan reconeixes temps de canvi en moments de perfecció,
i també crec que ens toca ensenyar la senda de la il·luminació espiritual.
Però, germana, per ventura t'has oblidat de tot el que vam aprendre del Gran Germà Faig?

Havíem d'interpretar per on havia posat el seu pes i com s'havia recargolat amb el vent de ponent, per no llençar-nos-ho a sobre o pel barranc.
No podíem haver-nos imaginat el gemec de rendició quan va petonejar ~violent, violent~ el prat, ni les fuetades de les branques al separar-se del que quedaria com un ridícul pal pelat.
No estàvem fets per la eterna feina d'anar tallant i aguantant el !diabòlic! soroll de la motoserra.

No coneixíem la humilitat d'estar sempre pendent de la llenya: primavera, estiu, tardor i l'angoixa a l'hivern per si fa massa fred o neva molt.
No havíem aprés la seguretat del cop que busca esclar el tió per la línia que es veu per on s'ha d'obrir; amb la força deguda que no partiria ni una fulla que s'hi estigués sota, ni deixa una fibra que uneixi les parts.
No sabíem treballar durant dies i trobar-hi un ritme que ens feia grans, ni convertir el moviment violent de la destral en un massatge de la esquena i de tot l'univers, en comptes d'una càrrega a l'hora de dormir.

Per ventura, germana, has oblidat les lliçons que ens ha brindat el Gran Germà Faig?"

"Però els deixebles s'hi estaran anys per aprendre, germana", objectava l'altre.

"Probablement."

"Amb uns deu o quinze deixebles sempre tindríem el llenyer ple...?"

"Així espero, germana."

Silenci.

"Tens raó, germana, la senda del Gran Germà Faig és la que ens convé ensenyar: segurament hi posarem més passió."

I les dues persones sàvies van seguir menjant sopa de farigola, havien arribat temps de canvi.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Protestar és Sà

En una campanya per Facebook per les víctimes del Tsunami i tot el desgavell que tenen muntat al Japó, em vaig passar hores teclejant i una part d'aquell temps el vaig dedicar a esborrar pirates publicitaris de la plana de Solidaritat.
Emprenya!
Pots comptar!
T'ho has de pensar abans d'esborrar un saló de té de California: estaven donant un 20% de la seva caixa de pastisseria al Japó anunciant la seva reiterada bona voluntat entre uns nuclis fonent i pobles que no es despertaven del malson. A part dels malparits que aprofiten per ficar-te un virus si cliques una "noticia" (gràcies Linux!)

Total, vaig al meu mur per repassar no sé que i em trobo: una samarreta solidària!! pel Japó!!! Clicko, clicko i rés d'explicació: m'ho haig de creure o no!
Va el mail emprenyat com un a b/v ella. Resultat, un intent d'en Jordi, que a mi em sembla de boníssima fé, per donar informació complerta al solidari de bon cor.
Moral: Indigneu-Vos!
i Protesteu!
I la seva pàgina: aquí

divendres, 17 de desembre de 2010

Salvar els Indigents i la nostra Esquizofrènia

Per la radio estava escoltant avui un reportatge d'una gent que per la nit busca pels carrers indigents que hagin pogut quedar-se a la intempèrie, on no tenen protecció contra el consumisme mes cru, ni contra el fred rigorós que ha vingut abans de temps. Aquesta tasca lloable i de molt bon cor exerceixen, casi amb el mateix convenciment que els missioners medievals, aquests escombraires voluntaris i professionals de les nostres deixalles socials. Se'n cuiden que no s'ens morin congelats uns bípedes recognoscibles com possibles éssers humans, i en conseqüència la nostra consciencia ens deixarà dormir millor!

Ara, resulta que no és tan fàcil convèncer a aquesta pobre gent de les bondats d'un alberg, d'un refugi, d'un centre d'acollida o de com es pugui dir l'equipament samarità de torn. El reportatge (Catradio, el secret, 16/12/10) parla d'unes 95 intervencions en una nit a Barcelona de les que 40 i pico "indigents" refusen qualsevol ajuda. Els treballadors socials es frustren davant la impossibilitat de convèncer a tothom que la seva oferta és la millor: sospiren amb desesperació commovedora quan han de reconèixer que no poden salvar a totes les ànimes de les nits tenebroses sense sostre.
"no, Senyora, jo ja estic bé, no cal, no cal, jo ja he menjat calent... :-)"
"A mi deixa'm en Pau! No us he demanat Rés! :-("
Les seves respostes van de disculpes per no acceptar tan bones intencions, a desconfiança davant ofertes que se saben que no son del tot innocents. Però els brigadistes de la bona voluntat no es desanimen: encara farà més fred, i tenen mandat per comprar les ànimes reticents amb menjar calent, llit calent, dutxes, roba neta i demés coses que son la base d'una vida ordenada i civilitzada.

El verí el porta la cua que s'ensenya amb orgull: reinserció. Amb la millor de les intencions prepararan el rentat de cervell que ha de portar les ànimes perdudes de tornada al paradís consumista. Les ajudaran a trobar feina i a aprendre habilitats necessàries per sobreviure a la selva del progrés. Les administraran medicines per superar la depressió (o la desesperació), les poliran el llenguatge perquè no es notin tant els seus pensaments desapropiats, i quan es comprometin amb un pis, un préstec, una feina estable, sospiraran alleujats: un altre ànima salvada.
Els indigents tenen els seus propis valors que s'ignoren sistemàticament. Segur que pocs de ells han triat viure d'aquesta manera, però també queda clar que molts de ells s'acomoden a la seva situació pels indiscutibles
avantatges que tenen: no hi ha un cap que els pugui manar tot allò que no agrada, no hi ha banc, ni lletres, no hi ha estafes de telefònica, de fecsa o de sorea, les cues de metro es miren de reüll amb la mà oberta per si cau una monedeta, ni cotxe, ni mecànic, ni rentadora espatllada, i un llarg etcètera de coses quotidianes que ens treuen el bon humor.

Els indigents, en aquest aspecte, son comparables amb aquells pobles que es van negar a entrar a la civilització europea quan els tocava. Els pell roigs que abans de convertir-se en esclaus, optaven per deixar-se morir de pena i melancolia; els aborigens australians que segueixen caminant pel desert; els africans que no s'acostumen al ritme frenètic de les fabriques i pleguen després de cobrar la primera mensualitat; els europeus que s'els havia d'aplicar la llei de vagància per convèncer-les de participar en la industrialització, etc.
Tota aquesta gent son testimonis de la mentalitat d'abans de la alienació: amb aquest nom marxista menys ofensiu que la esquizofrènia, ens imposem suportar el sense-sentit d'aguantar crits, amenaces,  preses de pèl que comporta participar en el ball consumista.

Ser indigent no és una alternativa atractiva però com a mínim podriem prendre'ls en serio i no tracta'ls com uns pobres ignorants que han d'aprendre el sentit de la vida de la mà d'uns voluntaris que manem al carrer de nit per tapar-nos les vergonyes.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Cercant la Flor del Cel

(es prega disculpar la confusió amb els sexes de les muntanyes i les serralades, no hem acabat de treure'n l'aigua clara, però potser és perquè aquest criteri no és aplicable a les formacions geològiques)
   Quan encara creixia i com li toca a un jove sa, el Catllaràs es preocupava molt per la lluentor dels seus cims i la frescor de les seves fagedes (és clar!). Ara rinxolava el curs d'un torrent que era massa recte, i desprès feia uns implants d'alzines a la vessant on els tocaria el sol tot el dia.
"Bé", pensava reordenant uns rocs perquè no semblessin tirats a posta, "aquest prat ja fa goig, seria qüestió de voreja'l amb unes ..."

   S'interrompia el pensament perquè ja no sabia si parlava en veu baixa o no.
"Què hi posaràs a la vora?" xiuxiuejava el Vent del Ponent enroscant-se amb delicadesa a les penyes més blanques i jugant a estar móólt interessat.
"Unes floretes especials..." anava desgranant les seves pensades el Catllaràs.
"Grogues, blaves, vermelles? De primavera, d'estiu, de tardor, o ~ai atreviment~ d'hivern?", el xiular del Vent del Ponent pujava i baixava posant-hi emoció a cada paraula.
"Ha de ser una floreta que faci veure que jo ja soc muntanya!!!", amb el baríton de jove mascle alfa.
"Doncs haurà de ser una flor del cel, les muntanyes son les germanes del cel!" cantava el Vent i tots els arbres murimuriaven amb aprovació.
(del Verb murimuriar: entrexocar-se les fulles per expressar una opinió)


El Catllaràs s'arrufava unes penyes, fent caure uns rocs grisosos que haguessin pogut aixafar un cérvol adult. Es sabia baixet, sabia que el cel era família llunyana, i ja volia plantar-hi cara...
"Tu ho has dit, aquí vull les floretes que creixen a la muntanya més alta que has vist mai!!! Fes el que calgui per aconseguir-les!", esverat ell i referint-se a una cosina que només coneixia per la seva fama de ser molt, però molt alta.
Amb aquest repte encisador el Vent del Ponent saltava d'alegria i picava les mans entre remolins: li agrada viatjar i sap d'una muntanya blanca cap al nord que volant alt, alt es veu de lluny, lluny... Segur que de jove era deessa!
"Marxo!" xiulava, i amb el seu ímpetu per sortir arrencava 4 alzines recent trasplantades i unes branques del sempre delicat faig.
"Grumpf", feia el Catllaràs, deixant escapar els pensaments més tempestuosos i tornava a la seva feina de créixer i anar-se arreglant...

Després hi ha tota una historia sobre el Vent de Ponent i la seva picardia per aconseguir aquella floreta. Es parla d'un país de muntanyes on desemboquen uns rius d'or, d'una gent amb 4 llengües, i sense guerres, i sense brutícia, i també de l'amor d'un guerrer tancat a una presó de glaç. Vaja, històries per tornar-hi un altre moment...
De qualsevol manera, a canvi d'un vot de silenci el Vent de Ponent va aconseguir la floreta i la representació més al sud de la mateixa pel Catllaràs: no hi ha cap més d'aquestes floretes seguint el camí cap al sol.

De tornada, el Vent de Ponent, per raons obvies de geonavegació no podia venir sense donar la volta a tot el món. Per evitar possibles contratemps i per agilitzar futures llegendes, li va passar el encàrrec al seu germà, que és un esverat però bona gent i molt complidor amb la família.
El Vent de Llevant arribava per primera vegada al Catllaràs portant les llavors de la flor de graduació a muntanya!, germana del cel!, tot suat i calentot i volia fer moltes preguntes.
Però el jove Catllaràs no es deixava entabanar i després de llegir la carta del seu amic que devia anar per la Xina indicava a les seves pinedes negres que murimuriessin el següent:


"Callem son nom i
Amaguem aquesta flor.
Desitja ella
Tocar el cel, tocar ton cor.
Puja! Cerca el
Mirall de neu i sol,
Si a dalt cansat
No la veus ni als volts,
El bosc, la vista,
els rocs omplirem ton cor."



"Què diuen ara?" xiulava l'amic Vent,
"És un poema?
"És un conjur?
"És una endevinalla?"

"Doncs sí", deia el Catllaràs,
"És un desafiament,
"És una promesa,
"És la eterna cerca de bellesa que ha de viure al cor de qui em vol conèixer, "que el meu nom és Catllaràs, el desitjable!" Orgullós de la seva joventut i de la seva força ja sencera.

   I així al Catllaràs es van amagar unes flors de muntanya i es poden trobar unes flors de muntanya. Ara, cap veí desvetllarà on creix la que està pensada per ser trobada per un mateix.
Els Pobletans respectem desitjos, preocupacions i secrets.