dilluns, 6 de desembre de 2010

Cercant la Flor del Cel

(es prega disculpar la confusió amb els sexes de les muntanyes i les serralades, no hem acabat de treure'n l'aigua clara, però potser és perquè aquest criteri no és aplicable a les formacions geològiques)
   Quan encara creixia i com li toca a un jove sa, el Catllaràs es preocupava molt per la lluentor dels seus cims i la frescor de les seves fagedes (és clar!). Ara rinxolava el curs d'un torrent que era massa recte, i desprès feia uns implants d'alzines a la vessant on els tocaria el sol tot el dia.
"Bé", pensava reordenant uns rocs perquè no semblessin tirats a posta, "aquest prat ja fa goig, seria qüestió de voreja'l amb unes ..."

   S'interrompia el pensament perquè ja no sabia si parlava en veu baixa o no.
"Què hi posaràs a la vora?" xiuxiuejava el Vent del Ponent enroscant-se amb delicadesa a les penyes més blanques i jugant a estar móólt interessat.
"Unes floretes especials..." anava desgranant les seves pensades el Catllaràs.
"Grogues, blaves, vermelles? De primavera, d'estiu, de tardor, o ~ai atreviment~ d'hivern?", el xiular del Vent del Ponent pujava i baixava posant-hi emoció a cada paraula.
"Ha de ser una floreta que faci veure que jo ja soc muntanya!!!", amb el baríton de jove mascle alfa.
"Doncs haurà de ser una flor del cel, les muntanyes son les germanes del cel!" cantava el Vent i tots els arbres murimuriaven amb aprovació.
(del Verb murimuriar: entrexocar-se les fulles per expressar una opinió)


El Catllaràs s'arrufava unes penyes, fent caure uns rocs grisosos que haguessin pogut aixafar un cérvol adult. Es sabia baixet, sabia que el cel era família llunyana, i ja volia plantar-hi cara...
"Tu ho has dit, aquí vull les floretes que creixen a la muntanya més alta que has vist mai!!! Fes el que calgui per aconseguir-les!", esverat ell i referint-se a una cosina que només coneixia per la seva fama de ser molt, però molt alta.
Amb aquest repte encisador el Vent del Ponent saltava d'alegria i picava les mans entre remolins: li agrada viatjar i sap d'una muntanya blanca cap al nord que volant alt, alt es veu de lluny, lluny... Segur que de jove era deessa!
"Marxo!" xiulava, i amb el seu ímpetu per sortir arrencava 4 alzines recent trasplantades i unes branques del sempre delicat faig.
"Grumpf", feia el Catllaràs, deixant escapar els pensaments més tempestuosos i tornava a la seva feina de créixer i anar-se arreglant...

Després hi ha tota una historia sobre el Vent de Ponent i la seva picardia per aconseguir aquella floreta. Es parla d'un país de muntanyes on desemboquen uns rius d'or, d'una gent amb 4 llengües, i sense guerres, i sense brutícia, i també de l'amor d'un guerrer tancat a una presó de glaç. Vaja, històries per tornar-hi un altre moment...
De qualsevol manera, a canvi d'un vot de silenci el Vent de Ponent va aconseguir la floreta i la representació més al sud de la mateixa pel Catllaràs: no hi ha cap més d'aquestes floretes seguint el camí cap al sol.

De tornada, el Vent de Ponent, per raons obvies de geonavegació no podia venir sense donar la volta a tot el món. Per evitar possibles contratemps i per agilitzar futures llegendes, li va passar el encàrrec al seu germà, que és un esverat però bona gent i molt complidor amb la família.
El Vent de Llevant arribava per primera vegada al Catllaràs portant les llavors de la flor de graduació a muntanya!, germana del cel!, tot suat i calentot i volia fer moltes preguntes.
Però el jove Catllaràs no es deixava entabanar i després de llegir la carta del seu amic que devia anar per la Xina indicava a les seves pinedes negres que murimuriessin el següent:


"Callem son nom i
Amaguem aquesta flor.
Desitja ella
Tocar el cel, tocar ton cor.
Puja! Cerca el
Mirall de neu i sol,
Si a dalt cansat
No la veus ni als volts,
El bosc, la vista,
els rocs omplirem ton cor."



"Què diuen ara?" xiulava l'amic Vent,
"És un poema?
"És un conjur?
"És una endevinalla?"

"Doncs sí", deia el Catllaràs,
"És un desafiament,
"És una promesa,
"És la eterna cerca de bellesa que ha de viure al cor de qui em vol conèixer, "que el meu nom és Catllaràs, el desitjable!" Orgullós de la seva joventut i de la seva força ja sencera.

   I així al Catllaràs es van amagar unes flors de muntanya i es poden trobar unes flors de muntanya. Ara, cap veí desvetllarà on creix la que està pensada per ser trobada per un mateix.
Els Pobletans respectem desitjos, preocupacions i secrets.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada