A les muntanyes del Catllaràs dues persones havien aconseguit la saviesa després de moltes i diverses contemplacions existencials.
Un dia es regaven l'ànima amb una posta de sol d'una esplendor que dóna la ment quieta. Una de les persones, inspirada per la màgia del moment, murmurava:
"Germana;
la perfecció d'aquest moment ens indica que han arribat els temps de canvi.
Hem trencat el gel per banyar-nos a l'aigua de gener i ens hem trobat la escalfor d'un incendi forestal.
Hem admirat el vol del trencalòs després d'haver-nos estimbat amb el nostre remat.
Hem maleït una tempesta per trencar a pedregada l'hort de les nostres suors i hem agraït la mateixa tempesta per la seva frescor.
Juntes hem recorregut un llarg camí: hem plorat juntes i separades, hem fet coses inconfessables i d'altres que s'han de saber.
Tota la saviesa que intuïm a la natura s'ha de fer visible. Crec que hem arribat a una comprensió que ens obliga a ensenyar la senda que ens ha desvelat la Gran Mare Natura."
"La gloriosa senda de la contemplació de la muntanya, vols dir, germana?", mussitava l'altre.
"Si, germana, és una senda molt poderosa!"
"Ho és."
Van quedar assegudes en silenci fins que el fred aconsellava major il·luminació espiritual o anar a arrimar-se al foc. Feia dies que les dues persones havien decidit estalviar-se certes il·luminacions espirituals.
Una d'elles encenia la estufa i l'altre escalfava la sopa de farigola. Ara parlava l'altre:
"Germana;
Ets molt atenta quan reconeixes temps de canvi en moments de perfecció,
i també crec que ens toca ensenyar la senda de la il·luminació espiritual.
Però, germana, per ventura t'has oblidat de tot el que vam aprendre del Gran Germà Faig?
Havíem d'interpretar per on havia posat el seu pes i com s'havia recargolat amb el vent de ponent, per no llençar-nos-ho a sobre o pel barranc.
No podíem haver-nos imaginat el gemec de rendició quan va petonejar ~violent, violent~ el prat, ni les fuetades de les branques al separar-se del que quedaria com un ridícul pal pelat.
No estàvem fets per la eterna feina d'anar tallant i aguantant el !diabòlic! soroll de la motoserra.
No coneixíem la humilitat d'estar sempre pendent de la llenya: primavera, estiu, tardor i l'angoixa a l'hivern per si fa massa fred o neva molt.
No havíem aprés la seguretat del cop que busca esclar el tió per la línia que es veu per on s'ha d'obrir; amb la força deguda que no partiria ni una fulla que s'hi estigués sota, ni deixa una fibra que uneixi les parts.
No sabíem treballar durant dies i trobar-hi un ritme que ens feia grans, ni convertir el moviment violent de la destral en un massatge de la esquena i de tot l'univers, en comptes d'una càrrega a l'hora de dormir.
Per ventura, germana, has oblidat les lliçons que ens ha brindat el Gran Germà Faig?"
"Però els deixebles s'hi estaran anys per aprendre, germana", objectava l'altre.
"Probablement."
"Amb uns deu o quinze deixebles sempre tindríem el llenyer ple...?"
"Així espero, germana."
Silenci.
"Tens raó, germana, la senda del Gran Germà Faig és la que ens convé ensenyar: segurament hi posarem més passió."
I les dues persones sàvies van seguir menjant sopa de farigola, havien arribat temps de canvi.
Un dia es regaven l'ànima amb una posta de sol d'una esplendor que dóna la ment quieta. Una de les persones, inspirada per la màgia del moment, murmurava:
"Germana;
la perfecció d'aquest moment ens indica que han arribat els temps de canvi.
Hem trencat el gel per banyar-nos a l'aigua de gener i ens hem trobat la escalfor d'un incendi forestal.
Hem admirat el vol del trencalòs després d'haver-nos estimbat amb el nostre remat.
Hem maleït una tempesta per trencar a pedregada l'hort de les nostres suors i hem agraït la mateixa tempesta per la seva frescor.
Juntes hem recorregut un llarg camí: hem plorat juntes i separades, hem fet coses inconfessables i d'altres que s'han de saber.
Tota la saviesa que intuïm a la natura s'ha de fer visible. Crec que hem arribat a una comprensió que ens obliga a ensenyar la senda que ens ha desvelat la Gran Mare Natura."
"La gloriosa senda de la contemplació de la muntanya, vols dir, germana?", mussitava l'altre.
"Si, germana, és una senda molt poderosa!"
"Ho és."
Van quedar assegudes en silenci fins que el fred aconsellava major il·luminació espiritual o anar a arrimar-se al foc. Feia dies que les dues persones havien decidit estalviar-se certes il·luminacions espirituals.
Una d'elles encenia la estufa i l'altre escalfava la sopa de farigola. Ara parlava l'altre:
"Germana;
Ets molt atenta quan reconeixes temps de canvi en moments de perfecció,
i també crec que ens toca ensenyar la senda de la il·luminació espiritual.
Però, germana, per ventura t'has oblidat de tot el que vam aprendre del Gran Germà Faig?
Havíem d'interpretar per on havia posat el seu pes i com s'havia recargolat amb el vent de ponent, per no llençar-nos-ho a sobre o pel barranc.
No podíem haver-nos imaginat el gemec de rendició quan va petonejar ~violent, violent~ el prat, ni les fuetades de les branques al separar-se del que quedaria com un ridícul pal pelat.
No estàvem fets per la eterna feina d'anar tallant i aguantant el !diabòlic! soroll de la motoserra.
No coneixíem la humilitat d'estar sempre pendent de la llenya: primavera, estiu, tardor i l'angoixa a l'hivern per si fa massa fred o neva molt.
No havíem aprés la seguretat del cop que busca esclar el tió per la línia que es veu per on s'ha d'obrir; amb la força deguda que no partiria ni una fulla que s'hi estigués sota, ni deixa una fibra que uneixi les parts.
No sabíem treballar durant dies i trobar-hi un ritme que ens feia grans, ni convertir el moviment violent de la destral en un massatge de la esquena i de tot l'univers, en comptes d'una càrrega a l'hora de dormir.
Per ventura, germana, has oblidat les lliçons que ens ha brindat el Gran Germà Faig?"
"Però els deixebles s'hi estaran anys per aprendre, germana", objectava l'altre.
"Probablement."
"Amb uns deu o quinze deixebles sempre tindríem el llenyer ple...?"
"Així espero, germana."
Silenci.
"Tens raó, germana, la senda del Gran Germà Faig és la que ens convé ensenyar: segurament hi posarem més passió."
I les dues persones sàvies van seguir menjant sopa de farigola, havien arribat temps de canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada